Ni esmolar les eines, no ens ha calgut. N’hem tingut prou amb una manifestació massiva i pacífica per capgirar profundament el discurs polític d’aquest país. Quin cop de puny a la taula tan contundent, tan magnífic, tan clar.
Ningú, ni tan sols els espanyolistes més recalcitrants, però tampoc la comunitat internacional, que viu d’esquenes a la realitat de tants i tants ciutadans del món, ni les altes instàncies europees, tan poc amigues dels canvis, pot dir que no se n’ha assabentat i que no ha entès el missatge. Perquè, “senyeres i senyors”, el missatge és transparent: la majoria dels catalans n’estem farts, d’Espanya. I és una llàstima (o potser no, la Història ho dirà) que els grans dinosaures del moviment obrer es vegin abocats a l’extinció perquè són incapaços d’adaptar-se a la nova situació.
La nova era, que vam iniciar a peu i amb l’estelada al vent, té una característica exclusiva que la diferencia del passat: a l’era postmanifestació Onze de setembre (2012 pM), tothom parla de la independència de Catalunya com un fet possible, com una fita assolible, com una realitat viable. I això és revolucionàriament nou i ho transforma tot fins a tal punt que la societat sencera en va plena; i és que tothom, dels més joves als més vells, dels més rics als més pobres, dels més radicals als més poc partidaris, tothom parla de la independència. Fins i tot col•lectius que normalment resten silenciosos en qüestions de política es veuen empesos a posicionar-s’hi, a dir-hi la seva: empresaris, col•legis professionals, associacions i clubs de tota mena… Ni que només fos per aquest fenomen d’efervescència, la manifestació ja hauria valgut la pena. El tren s’ha posat en marxa i ja no s’aturarà.
Ha arribat l’hora, catalans!
